Quan parlem de persones represaliades, mortes i torturades en el transcurs de la Guerra Civil i el franquisme és habitual que el primer que pensem és en homes: soldats, maquis, sindicalistes, lluitadors antifranquistes, etcètera. Emperò, hi ha un passat que ens interpel·la directament i és el silenci eixordador que ha pesat sobre la memòria d’aquelles dones que també van patir la violència i la humiliació a mans de les tropes franquistes i militants falangistes en les formes més atordidores que ens podem arribar a imaginar.
Sortosament, des de fa uns anys l’acadèmia feminista ha ressorgit aquesta memòria a nivell internacional. Maud Joly va posar nom a aquesta violència patida per les dones: violència sexuada. Anant més enllà, Irene Abad parlava de “delito consorte” en aquells supòsits en els que una dona patia violència degut a la militància política del cònjuge. A més a més, va ser de la mà de Tomasa Cuevas que han arribat als nostres dies molts dels testimonis de dones que van passar per les presons franquistes. Uns testimonis que no deixen indiferent a ningú que tingui un mínim de sensibilitat i apreciï la vida humana. Cuevas, militant comunista, no va formar part de l’acadèmia, però la seva tasca va ser la base i inspiració per a moltes que també hem fet servir la història oral per a rescatar de l’oblit a aquelles dones que durant el franquisme van passar tantes penúries.
Malgrat el patiment d’homes i de dones properes a la República, al socialisme, el comunisme o l’anarquisme o, simplement, les dones pel simple fet de ser-ho, les polítiques de memòria i justícia transicional d’aquest país no han posat les dones al centre. Les primeres polítiques que sí es van ocupar de les dones van ser les pensions que es van preveure per les viudes dels soldats republicans, alhora que a aquells que van resultar mutilats o ferits en el transcurs del conflicte també van veure reconeguda la preceptiva pensió vitalícia, tal i com havien rebut els soldats del bàndol franquista en el seu moment.
Més endavant, concretament l’any 2010, la Junta d’Andalusia va aprovar una indemnització per a les dones que “sufrieron formas de represión de la dictadura franquista sobre su honor, intimidad y propia imagen”. És a dir, aquelles dones que van ser rapades, violades i exhibides, entre d’altres, per ser humiliades. Aquesta norma formava part d’una producció legislativa andalusa encaminada a reparar el dany patit per part de les persones represaliades en aquella Comunitat Autònoma. La indemnització que es fixava per a aquestes dones era un pagament únic de 1.800 euros. Per accedir-hi, havien de presentar una sol·licitud en la que expliquessin els fets i acreditessin haver patit aquells danys. Segons els mitjans, van ser indemnitzades poc més d’un centenar de dones.
A nivell estatal, en el transcurs del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), es va aprovar la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la que es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures en favor de qui va patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura. Aquella primera llei de memòria històrica era una fita rellevant en aquesta matèria, per bé que havia quedat aturada durant molt de temps a pesar de la feina feta per part d’associacions memorialistes, especialment en allò relacionat amb les fosses comuns. Algunes de les mesures que beneficiaven a dones van ser la millora de les pensions de viudetat de la Guerra Civil, amb independència de les altres indemnitzacions d’orfandat o viudetat reconegudes respecte a les persones mortes en la defensa de la democràcia entre els anys 1968 i 1977. A banda d’aquestes indemnitzacions econòmiques, no s’incloïa cap altre reconeixement o indemnització per aquella violència soferta directament per aquestes pel fet de pertànyer al gènere femení. Ni tan sols se les esmentava com a víctimes.
No serà fins la tornada del PSOE al Govern espanyol, en aquest cas en coalició amb Unides Podem, que es torna a regular sobre aquesta matèria de la mà de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica. En aquesta nova norma ja hi trobem el rastre de les dones, però no és en el llistat de col·lectius inclosos en l’estatus de víctima: el seu article 3.1 no les esmenta expressament tot i haver patit violència de manera específica per raó del seu sexe, com així ho han acreditat nombrosos testimonis i investigacions acadèmiques. Es fa difícil poder encaixar a les dones que van patir aquesta violència en els supòsits inclosos en aquest article, per bé que no n’hi ha cap que se li pugui assemblar. Hem de tenir en compte que aquesta violència va ser física i moral, afectant a la seva sexualitat, feminitat i, fins i tot, a la seva maternitat. Tornant als testimonis recollits per Tomasa Cuevas, algunes preses van explicar que els seus nadons van morir a la presó per diferents motius: per malaltia, per les pèssimes condicions d’higiene o degut a la violència exercida per part de les funcionàries en presència de les seves mares. Aquesta qüestió mai ha sigut reparada i tampoc es contempla a la Llei de Memòria Democràtica.
No és fins el Títol II de la norma, dedicat a les polítiques integrals de memòria democràtica, on es regula el Reconeixement de la memòria democràtica de les dones. L’article 11 interpel·la a les administracions públiques perquè portin a terme les polítiques de reconeixement, difusió i coneixement i reparació adreçades a aquelles dones que van participar de la vida intel·lectual i política segons els valors democràtics i drets fonamentals, com també aquelles que van patir discriminacions en els àmbits educatiu, social i econòmic, entre altres i aquelles que van patir “formes especiales de represión” durant la guerra i la dictadura com a conseqüència la seva activitat política o d’algun dels seus familiars. Què vol dir “formes especiales de represión”? Tenint en compte la gravetat d’aquesta violència i el coneixement que s’ha obtingut sobre com es portava a terme, no s’entén que es redacti una norma amb una expressió generalista per evitar dir de manera clara que van patir humiliacions, vexacions i violacions, entre altres actuacions similars.
Hem hagut d’arribar a l’any 2022 perquè aquelles dones que van patir violència, s’esmentin en una llei de memòria democràtica. Anys de silencis, d’una banda, i de posada en valor per part de l’acadèmia feminista, per l’altra, han vist com una norma jurídica intenta atorgar una sèrie de drets a aquest col·lectiu, tot i que de manera tèbia.
Aquesta inclusió de les dones no pot ser satisfactòria per dos motius. Un d’ells ja s’ha dit: no es reconeix a les dones com a víctimes i, a més, la Disposició Addicional 15a estableix que, en el termini d’un any, s’haurà de constituir una Comissió Tècnica que tindrà per objectiu redactar un informe de recomanacions sobre quines mesures de reparació s’haurien d’aplicar. Per tant, aquests consells no seran vinculants i és possible que no arribin a materialitzar-se en mesures de reparació reals.
Degut a això, en plantegem moltes preguntes: per quin motiu l’article 11 no indica específicament quines mesures de reparació s’haurien de prendre? Quines són les administracions públiques que han de dur a terme aquestes polítiques? Quin tipus de mesures s’han de prendre? Segurament, això comportarà desigualtats territorials entre aquelles administracions que portin a terme polítiques públiques de memòria amb perspectiva de gènere i aquelles que prioritzin altres qüestions de l’agenda política.
Pel que fa a la comissió tècnica que es constitueixi, també s’obren diferents incògnites: en el seus informes s’inclourà la perspectiva de gènere? Si és així, es tindrà en compte el testimoni i el parer de les dones represaliades, tal com recomanen els estàndards internacionals? Per últim, cal apuntar que s’arriba tard per a moltes dones que avui ja no hi són.
Dra. Elisabet Velo Fabregat